Bon dia,
La propera transcripció serà les 24 hores del Cap de Creus d'en Carles.
Avui us transcrivim el post d'en Tapi sobre el seu viatge al Marroc per fer el cim del Toubkal, gràcies per compartir l'experiència amb tots nosaltres. Si voleu llegir l'original, el trobareu al següent enllaç http://tapiolet.blogspot.com.es/2013/04/toubkal.html.
 |
| Des d'Imlil, l'Atlas al fons. |
 |
| Núvols a l'Atlas. |
Arribava el dilluns 25 de març. El dia de començar a pujar el cim més alt de l'Atlas, el Toubkal (4.167 metres d'alçada). Erem a Imlil procedents de Marrakesh. Una població que no sabria definir massa bé. Un poble de muntanya, a 1.700 metres però amb poca sensació d'esperit d'aventura. Pocs estrangers amb aparença muntanyera i moltes botigues de tota mena: menjar, objectes típics, joies i també, certament material de muntanya. Però ni Setcases ni Benasque. Imlil, on tothom s'oferia per facilitar-nos a pujar: Teniu grampons? Pantalons? Piulets? Mapes? Tot estava a la venda. I a més, moltes mules. Són les seves motocicletes, però més fortes. Algunes serveixen per traslladar material d'una banda a l'altra. Vam llogar-ne una que ens havia de portar part del material fins al refugi de Les Mouflons situat ja a 3.207 metres.
 |
| Amb la mula i el muler. |
El muler va venir a recollir-nos al Riad i vam començar a pujar. Jo veia l'animal molt carregat i l'home encara s'hi asseia a sobre. Quin esforç, pensava. I quin poc respece del seu propietari cap a la seva bestiola. El recorregut fins al refugi era pràcticament tot sense neu.
Primer entre les cases mig desestructurades del poble d'Imlil i posteriorment d'Aremd. Després per un riu sec ple de pedres que l'any 1995 enfuriasmat i ple a vessar va inundar la població i es va endur la vida de més de 150 persones. Pel camí, ens vam trobar diverses botigues de refrescs. Feien sucs de taronja natural, venien coca-coles, aigua, fruits secs, pedres, joies.... Gent solitària que et saludava a la més mínima i que volia i insistia en què li compressis el que fos.
 |
| Fent uns sucs de taronja naturals. |
Als 2.010 metres d'alçada ens vam trobar una petita població, amb una mesquita i tot. Chamarouch, presidida per una pedra pintada de blanc amb una bandera del Marroc onejant sobre un gran màstil. La nostra mula no devia estar prou carregada, perquè el muler va agafar una bossa d'una altra mula d'una altra expedició. I va tornar a asseure's a sobre de l'animal. Poca història més el primer dia. Això sí, casualment, el muler juntament amb companys de professió es va parar a una mitja hora del refugi dient que els animals no hi podien arribar perquè hi havia massa neu. S'oferia a portar totes les nostres bosses a peu a canvi d'un mòdic preu. I ja ens deia que l'endemà, per baixar, ell mateix podia fer la mateixa operació. No teniem opció i vam acceptar. L'home era petit, poca cosa i semblava mal alimentat. Donar-li diners tampoc ens sabia tant de greu. En unes cinc hores havíem arribat al refugi.
 |
| Pujant entre la neu. |
L'endemà era el dia de l'ascensió i d'un posterior llarg descens. Vam sortir del refugi ja amb els grampons posats perquè hi havia neu pràcticament ja a la porta. La majoria dels qui havien estat al refugi ja havien sortit.
El desnivell era força alt i, sobretot, constant. Pas a pas anavem pujant. El primer objectiu era el coll. Anavem a un ritme molt ràpid. I els qui havien sortit abans cada cop eren més a prop.
 |
| Al Toubkal Oest. |
A sota del coll vam decidir regalar-nos una ascensió extra: el Toubkal Oest (4.030 metres). Un tros més amb grampons i poc abans del cim ens els vam treure. El perfil era tant dret que fins i tot els pals molestaven per poder pujar agafant-se amb les mans. quatre fotos i vam baixar de nou cap al coll i cap a l'ojectiu real, el Toubkal. El tram final era un camí de terra que vam fer amb força lleugeresa.
Al cim hi havia força gent. Tots els que havíem trobat al refugi. També una escultura en fora de piràmide que és la que es repeteix al centenars de fotos que es poden trobar en una recerca per Internet.
Entre els qui hi havia a dalt, un grup nombrós de canaris i dues parelles de catalans. Més fotos. Fotos a dojo amb les banderes territorials corresponents. Nosaltres, la catalana i l'estelada. Al cim de l'Atlas.
 |
| Al cim del Toubkal. |
Si el primer dia haviem pujat quasi 1.500 metres de desnivell, el segon n'haviem sumat 900 més. Aquests últims, amb neu, Ara tocava baixar-los. El primer tram el vam baixar pràcticament corrent. Amb els grampons posats, em sentia segur i lliure. el descens es podia fer quasi tot en línia recta. Vam parar al refugi en una hora i mitja. Un dinar ràpid i de nou descens. Ja amb el muler i la mula i per un recorregut molt més allargat i amb menys pendent. Altre cop les pedres, les botigues de refrescs, la mesquita, el riusec i els pobles de Chamarouch i Aremd.
Arribàvem al Riad, unes quatre hores després de sortir del refugi. Satisfets. Acabava un dels objectius de l'any, sense saber ben bé si n'hi haurà un altre. Aquest havia resultat molt divertit, sobretot al baixar. I el temps ens havia respectat.
La propera transcripció serà les 24 hores del Cap de Creus d'en Carles.
Salut i cims!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada