Segona Mitja Marató de l'Albera

Bon dia Intrèkkids,

Ja hem fet la primera cursa de l’any, es va tractar de la segona mitja marató de l’Albera, i ara us en farem cinc cèntims. La cursa tenia sortida i arribada a la Plaça Major de Llançà, fou organitzada per la Unió Esportiva Llançanenca i transcorregué pel llevant de la serra de l’Albera.

LA CRÒNICA

La cursa començava a les nou del matí, i com és habitual, s’havia de recollir el dorsal abans del començament, així que el més aconsellable era arribar al voltant de les vuit del matí, així que va fer falta matinar una mica, en el meu cas no massa, doncs aquest cop la proximitat amb la casa d’estiueig, em va permetre el luxe de llevar-me a dos quarts de vuit, per la seva banda els que venien de Girona, els esperava una horeta de carretera abans d’arribar a Llançà, a ells els va tocar fer matines i de les bones.

En arribar a Llançà, tot estava perfectament indicat per trobar aparcament, i arribar al punt de sortida, la Plaça Major. Un cop allí, l’ambient de les curses es feia present, coneguts per aquí i per allà, corredors, caminadors, uns esmorzant, els altres escalfant i jo esperant a veure si apareixien en Peio i en Josep. L’hora s’anava apropant, però no els veia per enlloc, al final a cinc minuts del començament ens varem trobar a la línia de sortida, temps per comentar la jugada, escoltar, o fer-ho veure, el breafing previ, deixar sonar la darrera cançó, el dringar de les campanes, el coet i a córrer.

Pel que havíem vist al perfil, la cursa feia molt bona pinta, un recorregut irregular ple de pujades i baixades amb curts enllaços en fals pla, en resum de les que venen de gust de fer. Els primers quilòmetres, fins arribar a Sant Genis, eren el tram perfecte per escalfar una mica, començaven amb un curt tall d’asfalt per Llançà fins arribar a la llera de la riera, un cop allí calia decidir per on passar, si pel dret, directament per la llera, o pel camí, els dubtes i les aglomeracions degut als bassals, fan que en Peio es despengi una miqueta. Un cop sortim de la riera, seguim per un tram enporlanat amb lleugera pendent, que ens porta de dret a Sant Genís.

Aquí comença la primera pujada cap al Coll de Portes, a una mitjana del deu per cent, les primeres rampes son dures i passen per un corriol estret, així que toca fer cua en fila al ritme del que va davant i aprofitar algun espai practicable per fer algun avançament esprintant, tot i això ens ho agafem amb calma, desprès d’això, un petit tram de pista amb menys desnivell ens du fins al cim del Coll, lloc on hi trobem el primer dels punts de control. No ho havia comentat, però en aquesta cursa el dorsal porta incorporat unes caselles numerades que els voluntaris de la organització ens van tatxant a cadascun dels controls, d’aquesta manera s’evita que hi hagi algun llest que agafi dreceres. Ja portem quasi un quart de cursa.

Desprès del control un tram curt per assaborir els líquids, precedeixen una baixada molt ràpida per pista, fins a visualitzar l’ermita de Sant Silvestre al fons de la vall, en aquest punt deixem la pista i prenem un corriol més tècnic i amb una pendent una mica més pronunciada, que ens hi porta de dret. A l’ermita hi ha el segon control, aquesta vegada amb una mica de teca. Aquest ens l’agafem amb una mica de calma, això ens permet reagrupar-nos amb en Josep.

El tram fins al tercer control es fa quasi en la seva totalitat seguint el recorregut de la riera, havent-la de creuar en unes quantes ocasions, cosa que fa que ens mullem una mica els peus. Aquí aprofitem per comentar que el dia va ser boníssim per a córrer, a l’hora de sortida la temperatura era d’uns sis o set graus, excepcional per trobar-nos a mitjans de gener, ben entrat l’hivern, i ràpidament el sol va començar a escalfar i la temperatura va anar pujant fins arribar als 15 graus, tant en Josep com en Peio varen patir una mica al haver escollit samarreta de màniga llarga en previsió de baixes temperatures. La ruta va fent ziga-zagues, amb tendència ascendent molt suau fins arribar al Mas de Baix, on ens trobem el tercer control i el començament de les garrotades, la pujada a Puig d’Esquer.

Després de deixar el Mas de Baix, fem uns cinquanta metres més, arribem a un revolt a la dreta i puja que pujaràs. Tres quilòmetres i mig per pujar uns quatre cents cinquanta metres de desnivell. Els primers tres quilòmetres els férem per pista, una gran part es pot fer a ritme, però de tant en tant apareix un desnivell més exigent, que fa posar el peu a terra i caminar amb rapidesa. A mitja pujada em separo d’en Josep, deixant-lo una miqueta enrere, i ja no ens tornem a veure fins a l’arribada. El darrer tram es fa per corriol amb una pendent molt més pronunciada. Destacar les espectaculars vistes que s’aprecien en el tram de pista, de fet durant tot aquest ascens comptem amb la presencia del Canigó per una banda i el mar a l’altre, en arribar a dalt de tot del Puig, la vista és magnífica, val la pena aturar-se uns segons per apreciar-la.

La bona vista continua, però en el següent tram no podem apreciar-la, ens trobem davant d’una baixada amb un desnivell molt i molt pronunciat, baixem 250 metres en només un quilòmetre, la forta pendent i el tipus de terreny, sorra i pedra molt fina que ens fa relliscar, fa aquest tram força tècnic, doncs corres el  perill d’agafar massa velocitat i acabar pendent avall, els quàdriceps de les cames noten les frenades carregant-se una miqueta, sort que a la pujada ja es recuperaran. En el meu cas començo a un ritme baix, seguint un parell de corredors, però en el moment que un tercer m’avança, entenc que estic forçant poc i continuo a més bon ritme. Un cop acabat el descens, arribem a Mas Patiràs on trobem el cinquè dels controls.

El següent tram fins al sisè control, és un puja i baixa al Puig del Llop, la pujada és curta, però amb fortes pendents, em recorda una sorpresa que ens trobàrem amb en Peio a Lanzarote en l’entrenament per l’Ajache Grande. La baixada força més agraïda que l’anterior, ens porta fins al control amb tres quartes parts de cursa completada.

Però no s’han acabat les pujades, i les cames ja no estan com al començament de la cursa, per sort la pendent no és excessiva i la pujada al Puig Tifell es pot fer a bon ritme. Un cop completat comença el descens. És dels que més m’agrada, corriol envoltat de matoll amb pendents canviants, fins arribar al darrer tram ja amb una pendent més pronunciada. La vista torna a ser privilegiada, ens anem acostant poc a poc al mediterrani i amb el dia que fa penso que sortirien unes bones fotos, però avui del que es tractava era de córrer així que desconnecto el cervell d’aquestes coses i a continuar amb la cursa. Desprès de quasi tres quilòmetres ens trobem de nou a la riera, un cop en aquest punt i a falta de tres quilometres ja comença el pla, el primer el fem per la riera, ja sense aigua, que ens condueix al setè i penúltim control.

Ja només queden dos quilòmetres i toca prémer l’accelerador al màxim, i treure forces d’on sigui, per fer el millor temps possible. A l’arribada ens esperava la fantàstica reportera, a qui li agraïm la seva aportació. La Sílvia va poder fotografiar l’arribada dels tres Intrèkkids, així doncs aquesta vegada segur que hi ha fotos.

Objectiu aconseguit, una altre cursa completada. En aquesta ocasió em vaig trobar amb la sorpresa que els primers cent classificats teníem un obsequi especial, una ampolla de vi. Com no podia ser d’una altre manera el Sinols 2010 va ser ingerit acompanyant un bon filet de bou, mà a mà amb la reportera. Calia recuperar forces després de l’esforç.

COMENTARIS

Cal destacar que la organització va ser, en línies generals, molt bona, els avituallaments molt complerts, el recorregut molt ben triat i senyalitzat.

Només fer un parell d’apunts:

L’avituallament final, en l’apartat de líquids, una mica escàs. Els corredors arriben, sobretot, assedegats i això que només hi hagi una llauna per cap és una mica escàs, una opció seria substituir les llaunes per ampolles i gots de plàstic, segur que a la Festa Major en sobren dels ja clàssics reutilitzables, com passa a la majoria de curses, amb aquest canvi es retallen molt les despeses i tothom queda content.

Cal controlar molt més la gent que hi ha a l’arribada, no és normal que alguns corredors hagin de frenar per no emportar-se per davant algú que creua el carrer a l’arribada o hi està jugant, no tota la responsabilitat recau en la organització, la gent hauria de ser una mica més educada i responsable.

EL RECORREGUT

Aquí teniu el track.

Un cop passat a wikiloc, el recorregut ha estat de 21 quilòmetres i 360 metres, amb un desnivell acumulat de 1969 metres.

LA CLASSIFICACIÓ

    Carles           2:16:43            Posició: 75

    Josep            2:32:44            Posició: 161

    Peio              2:37:14            Posició: 177

IMATGES

En Josep a punt per recuperar forces (Foto d'en Jordi Fernández)

En Peio en plena baixada (Foto d'en Rafa)

En Carles amb els colors oficials (Foto d'en Rafa) 

PROPERAMENT

Continuem amb la pujadeta nocturna al Castell de Sant Miquel, aquesta setmana ens tornarem a trobar el dimarts entre un i dos de nou a Galligants.

La següent cursa del calendari ja és la Pujada Nocturna a Rocacorba, per ara ja hi ha quatre Intrèkkids entre els inscrits, serem en Josep, en Francesc, en Pere i jo, els que encara no us hagueu inscrit, feu via que hi ha places limitades.

Seguirem informant.

Endavant Intrèkkids.