Bon dia a totes i tots,
La crònica
El divendres cap a les tres l’expedició Intrèkkids va sortir de Girona, m’acompanyaven els meus pares i la Sílvia, gràcies per ser-hi i perdoneu pel patiment, de fet com veureu varen patir més ells que jo.
Cap a les set arribàvem a Bagà, l’ambient era espectacular gent per totes bandes, una gran bandera Koala amb el seu “Que n’aprenguin” no hi podia faltar, a la recollida cares conegudes, totes de vista, alguna persona de Girona, en Tòfol Castanyer, l’Anton Krupika i la Núria Picas. El dorsal que m’havia tocat era el 654, molt fàcil de recordar.
Vaig deixar-hi una bossa que m’hauria de servir per fer el canvi dia/nit a Prats d’Aguiló, unes bambes de recanvi, en aquest cas les S-lab4, uns mitjons llargs de recanvi, una samarreta tèrmica màniga llarga, una segona capa CoolMax m/c més gruixuda d’Intrèkkids, uns calçotets i unes malles llargues, el paravents, els guants, el gorro, el buff i els escalfadors pels braços, aprofitaria els que portaria a la motxilla.
Després d’això cap al breafing, segons la organització la climatologia era totalment incerta, hi havia tres opcions possibles, retardar la sortida unes hores per tal que escampés la tempesta o retallar el recorregut (a 60 i pocs o 40 llargs), el que quasi descartaven del tot era anul·lar-la.
Sortida del breafing i cap a Berga, check-in ràpid a l’hotel i a sopar, una mica d’embotit, una bona pizza, de les que m’agraden amb massa fina i condimentada lo just, un parell de cerveses i un cafetonet, em va faltar la copa, que la família em va prohibir.
La nit va ser la clàssica del lloro, els nervis no deixaven dormir, si vaig arribar a fer-ho cinc hores en tres o quatre estonetes ja és molt, no obstant vaig descansar força i vaig aprofitar per esmorzar a les 5 de la matinada, havíem anat a dormir a quarts d’una tocades. A les 6 els veïns s’aixecaven per fer el mateix camí que nosaltres, rumb a Cavalls, van fer una mica de soroll, també hi havia nervis. La Sílvia allà a les 7 quan va sonar el nostre despertador es fa afanyar a dir-me que si ho arriba a saber em fa prendre quatre Caciques així ella hagués pogut dormir una mica.
Ja hi érem pel tros, tocava posar-se guapo, bé arreglar-se, per a la cursa. L’equip bàsic, als peus les Trail Sensor acompanyades d’uns mitjons llargs X-socks, inicialment abaixats, a la cintura unes malles curtes amb pantalons Salomon i uns calçotets, no cal portar-ho tot pengim-penjam, al tronc una samarreta estreta tipus imperi i la CoolMax fineta dels Intrèkkids, al cap, res de res, amb les presses em vaig oblidar la gorra, val a dir que no la vaig trobar pas a faltar. A la bossa un gorro, uns escalfadors de braç gruixuts, uns guants i el paravents/impermeable. Vaig decidir passar de la camel i anar amb un parell de bidons.
A les vuit i pocs minuts arribàvem a Bagà, el primer trobar aparcament, desplaçar uns nou cents participants, més familiars i amics, organització, voluntaris, etc..., implica una gran quantitat de cotxes, i ràpidament cap a la Plaça Porxada.
La plaça és molt bonica i poc a poc es va omplint de corredors, primer els del piló, després els sub15 i finalment les primeres espases. Darrers ànims per part dels speakers, música de l’Últim dels Mohicans i a córrer, bé en aquest cas a caminar.
La sortida de la plaça és caòtica, hem de passar per un estret carreró de no més de tres metres d’amplada i això es nota. Així que aprofito per fer un petonet a la Sílvia abans d’arribar-hi, no em vindrà de 5 ni 6 segons amb el que em queda per endavant.
Els primers metres els faig caminant, passo per l’arc d’arribada, a només 100 metres de la sortida, després de quasi 3 minuts, un clàssic. M’ho agafo amb calma, no cal empènyer ni enfadar-se, queda molta cursa per endavant i quan només busques gaudir del recorregut, dels paisatges i arribar tard o d’hora, no ve d’aquí.
Els següents 2 quilòmetres haurien de servir per estirar el grup pels carrers del poble i una pista ben ample en lleugera pujada, però com que la gent acostuma a sortir esprintant i el més endavant possible no serveix per a massa. Segurament no sóc ningú per dir això, però tothom hauria d’intentar ser conscient de quin és el seu lloc en una cursa, però què hi farem les ganes, l’emoció, els nervis, l’adrenalina, etc. ens fan actuar d’una manera poc racional, així que als primers corriols arriben les cues. Toca continuar agafant-s’ho amb calma.
En aquest moment la temperatura és agradable i l’esforç fa que la gent comenci a desabrigar-se una mica. Però en uns deu minutets mal comptats, quan portem una mitja horeta, es posa a ploure. Una pluja fina, que refresca una mica. Poc a poc anem acostant-nos al primer refugi, el de Rebost. He anat bevent aigua i sals durant aquest primer tram d’una mica més de set quilòmetres, així que bec un glopet de cola, menjo un tall de meló i mig plàtan, reomplo el bidó de l’aigua tant ràpidament com puc i Amunt!!!! Vaig just dins les meves previsions, al voltant d’una hora i mitja. Envio el primer missatge informant a l’equip de suport.
Només de sortir del refugi la pluja s’intensifica, començo a quedar totalment moll, però no noto gens el fred, de fet, fer un ascens de sis quilòmetres amb un desnivell mitjà proper al 15%, no et permet baixar pulsacions i això fa que el cos es mantingui actiu i, sobretot, calent.
A mitja pujada, al Coll de Comafloriu, he de trobar-me amb la família, però al final només hi arriba la Sílvia, el col·lapse a la carretera, la dificultat del terreny i que des del cotxe no eren 10 minuts com deia la organització sinó quasi mitja horeta, fa que només la petita intrèkida empordanesa arribi per veurem, això si, esprintant com un cabirol i només 30 segons abans de que passes, això si que son ganes, gràcies!!!!!
M’aturo un minutet, em veu bé, de fet em sento molt i molt bé, em noto molt i molt fort, estic ben moll, però li dic que m’abrigaré al refugi, que seria una pèrdua de temps fer-ho aquí, que prefereixo arribar a dalt, assecar-me una mica i enfilar la baixada amb roba seca. Va ser un error i un encert alhora, ja ho llegireu. M’allunyo a bon ritme, ho veig a les fotos que em va tirar, en poc més de 50 metres vaig avançar uns 7 o 8 corredors, suposo que descansar aquesta estona m’ha permès recuperar una mica.
Al darrer tram de la pujada, arriba el vent, si ho ajuntem que vaig ben moll i amb màniga curta, es nota fresqueta. No m’aturo i això fa que mantingui temperatura a tot el cos, menys a les mans. Aquest és el meu error, no abrigar-me fa que les mans em quedin molt glaçades, puc moure els dits i aguantar els pals sense problemes, però tinc ganes d’arribar i posar-me’ls. Els dos quilòmetres que queden em toca picar de mans, fregar-les, bufar-hi, el que sigui per escalfar-les.
Finalment arribo al refugi del Niu de l’Àliga en una mica menys de tres hores, el temps no m’importa massa, tot i que vaig sobrat segons les previsions, el que vull és posar-me el que tinc a la bossa per evitar el fred de mans. A dalt fot mitja por, la zona d’avituallament es troba dins d’una barraca fosca i humida, el brou és tebi, comptava que fos ben calent i em permetés escalfar-me les mans, molta gent parla obertament de deixar-ho, al final ho fa més d’un centenar de corredors, o d’acostar-se al refugi on hi ha una llar de foc i es pot fer un té calent.
Jo vaig a la meva, intento descordar-me la bossa però m’és del tot impossible, tinc sensibilitat a les mans, noto els ancoratges, però no tinc força per obrir-los, demano ajuda a un corredor i en un moment està fet. Agafo el frontal per veure-m’hi una mica, pitjo el botó i o sorpresa, el llum no respon. Merda, o sort, ho faig a les fosques, agafo els guants, els escalfadors i el gorro i m’ho poso tot, sense assecar-me res de res, aquí hi ha tal caos que no em plantejo buscar alguna cosa per assecar-me, un cop tot posat, agafo el paravents i a sobre. No tinc mans per escriure, així que no els dic res a la Sílvia i als meus pares, no vull esperar més aquí, l’ambient és “depriment” sembla que t’avoqui a deixar-ho.
Tot i que això sembla molt ràpid, tardo força estona, m’hi estic quasi un quart d’hora, al cobert en qüestió no hi ha espai de tanta gent, i encara que sembli no generem cap mena d’escalfor, per la qual em toca tremolar una mica abans de sortir. Menjo una miqueta, bec una mica més i cap a fora, la sortida, tot i el vent i la pluja és d’agrir, moure’s revitalitza.
Tinc uns 15 quilòmetres per endavant fins al Serrat de les Esposes, majoritàriament en baixada. Ara que el físic ja està arreglat, encara que les mans costa molt que s’escalfin, el que falla és el mental, veure que el frontal no funciona em fa replantejar del tot la cursa.
Tinc les piles de recanvi per veure si és un problema de piles o d’aparell, però sigui el que sigui no em refio que em pugui tornar a passar. I aquí hi ha la sort, si no arribo a necessitar-lo a Niu de l’Àliga, el més provable és que no m’hagués adonat del seu mal funcionament fins a la nit, imagineu-vos a les sis o set del vespre, a mig de ves a saber on, sense llum, una sort veure-ho a temps.
Vaig fent-me a la idea que no acabaré la cursa, el meu dubte és si al Serrat o a Prats, on li vagi millor a la organització, el que tinc clar és que difícilment pugui arribar a Estasen amb llum de dia, amb unes altres condicions és possible, però tal i com està la meteo ho deixo pels professionals i els molt preparats, jo tot i preparat soc conscient que és molt complicat.
Així que m’ho agafo sense atabalar-me, sense forçar per evitar problemes, tot i que m’emprenya haver d’abandonar, això mateix és el que em permet gaudir encara més del paisatge, tot i que altre vagada la climatologia es posa en contra, no hi ha una gran visibilitat.
Hi ha algun tram tècnic, sobretot al començament, amb força pedra, que tal i com està la cosa cal no passar-se de rosca. Ens trobem amb un tall amb corda fixa, travessem bosc amb arrels, com rellisquen les malparides, prats on el millor és posar els peus a l’aigua i passar de tot. Es veuen corredors caminant presa del fred i el cansament, diuen que van fent fins al refugi i allà ho deixen, la gent patina per tot arreu i es foten unes nates que fan por, per sort jo només caic una vegada, encara que més que caure arrossego el cul pel fang.
Durant tota la baixada el mòbil va sonant, al no enviar el missatge estic fent patir als meus pares i la Sílvia, penso que quan arribi al Serrat ja els diré alguna cosa, és una temeritat aturar-se a mig camí amb la rasca que carda.
Quan queden uns cinc quilòmetres ens trobem amb un tram de baixada espectacular, en condicions normals seria un corriol empinat de baixada vertiginosa, avui és un riu de fang. Els que anem amb bastons no tenim massa problemes, només anem una mica més poc a poc, la resta de branca en branca o a fer patinatge artístic, no estava parlant d’una cursa de Trail???, les pinyes tornen a ser històriques.
Després d’això una mica de pista, s’agraeix poder córrer a bon ritme tot contemplant el paisatge. Però lo bo dura poc i estem a punt d’arribar al refugi. Una darrera pujadeta i ja hi som, ja porto cinc hores i mitja. Sota la carpa en prou feines s’hi cap, els abandonaments són el més normal, en el meu cas em resisteixo a deixar-ho. Menjo i bec alguna cosa i em dirigeixo al refugi per revisar el material.
Tot i que les mans han millorat, he recuperat moltíssima sensibilitat i quasi tota la força, els ancoratges de la bossa es tornen a resistir, han de tornar a ajudar-me. En aquest cas al lloc del refugi on ens fan anar, no hi ha problemes de temperatura, el foc escalfa l’ambient i en cap moment tremolo, tot i estar-hi uns vint minuts. Trec el frontal i em poso a buscar les piles de recanvi, no recordo on les he posat, em torno boig buscant-les, mentrestant estan intentant convèncer un noi que porta un quart d’hora escalfant-se al costat del foc, que no segueixi en cursa, però ell es resisteix, quan en surto encara s’ho està pensant, després de prop de mitja hora.
Al final recordo que les he deixat a la bossa “estanca” amb la documentació i la manta tèrmica. Un noi de la organització m’ajuda a canviar-les, gràcies tot i que no se qui és, el frontal funciona, però i si es mulla altre vegada i tornen a petar les piles ja no tinc recanvi, així que no les tinc totes.
Al mateix que m’ajuda, li comento el que hi ha. Em diu que si a Prats el frontal fes el burro, seria una putada per evacuar-me, més tard sento comentaris de gent que abandonant a les quatre de la tarda i no arriba a Bagà fins a les nou del vespre, i com esta la meteo, dubta que arribi a Estassen o Gresolet amb llum de dia. Tot i que durant la baixada m’he fet força a la idea d’haver d’abandonar, el fet de trobar-me en perfectes condicions em fa repensar-m’ho.
Em veig capaç d’arribar a Prats, surto per la porta amb la intenció de tirar endavant, però recordo que durant la baixada m’ha sonat unes quantes vegades el telèfon, que hi ha gent allà fora patint poc o molt per mi. Així que faig mitja volta i comunico el meu abandonament, em fot molt i molt, però acabo reconeixent que és el més raonable. Truco a la Sílvia li dono la “bona” notícia espero la furgo que ens baixarà, em diuen que hi ha quasi 150 persones que ho han deixat aquí.
Durant la baixada ens trobem un embós, m’ofereixo a baixar i veure què passa, no tinc problemes físics i no fa tanta fred, així que esprinto uns 250 metres, primer de baixada i després de pujada, fins veure que hi ha un autobús encallat, no és d’estranyar, puja per evacuar més ràpidament als corredors. Però crec que serà el darrer viatge, la carretera ja no està per massa floritures.
Pel camí ens comuniquem amb la Sílvia i quedem que en arribar a Bagà m’avisaran, en mitja horeta ens hi plantem, com que encara queda una estona perquè arribin vaig al punt de trobada de corredors, menjo i bec alguna cosa, per fer temps, ja tornaré a dinar de debò d’aquí a una estona, aprofito per preguntar per les bosses, em diuen que a partir de les 6 pot ser que es puguin recollir. Mentre hi soc, apareix algun que altre corredor/a, tots arriben amb molta fred. Vaig tirant cap al pavelló on m’esperen amb una mica de roba per canviar-me, tot i anar xop com un ànec, no tinc gens de fred.
Em foto una bona dutxa per treure’m el fang, sense sabó ni assecar-me, no tinc res de res, em poso uns pantalons curts i una samarreta m/c, les xancletes i cap a dinar. Quan arribem de nou, hi ha molta gent, mitja horeta abans es pot dir que no hi havia ningú. Dino força, per reposar lo perdut, tot i fer només 28 quilòmetres he gastat molta energia. En acabat ens n’anem al bar a fer un cafetonet i la cerveseta de rigor. Fem temps per veure com arriben els primers.
Després d’una llarga espera sota la pluja, i alguna que altre trifulga amb gent que no atén a raons, veiem com arriben els primers. Per començar en Kilian, arriba destrossat, congelat, però tot i això ha millorat el temps de l’any passat. Veient-li la cara, no se si el més recomanable és que l’haguessin obligat a abandonar, però com que és un fora de sèrie, amb un físic inigualable, ho aguanta quasi tot.
Després d’ell arriba l’Anton Krupika, se’l veu en perfectes condicions, pletòric, res a veure amb l’arribada d’en Kilian, és una bestia de la natura, no se perquè, però aquest noi em cau molt i molt bé. Ens hi estem una miqueta més i decidim de marxar cap a l’hotel així em puc fer una dutxa de veritat i posar-me alguna cosa més de roba, com a mínim tapar-me els peus.
Sortint veiem com en Kilian abandona l’arribada per anar-se a dutxar i descansar, aprofito per saludar en Jordi Lorenzo, de Lymbus, la gent que li coordina l’agenda, en Kilian millor deixar-lo reposar i no atabalar-lo, se’l veu realment cansat.
Arribada a l’hotel dutxa, canvi de roba i altre vagada a Bagà, vull mirar de recollir la bossa i aprofitar per veure arribar les noies, no podem fer cap de les dues coses, les bosses encara tardaran, estan traient gent de Prats i fins que no treguin a tothom no es posaran amb les bosses, ja hi aniré demà al matí, les noies tampoc, han anat tant ràpid que ens han avançat i tot. Espectacular la Núria Picas, foto a l’arribada amb l’estelada, superant per ben poc a la Frosty, tercera posició per la Frosberg, unes màquines les tres, totes al TOP 10 general.
Durant aquesta estona aprofito per conèixer en Raül Koala, una conversa de cinc minutets sobre la cursa, la seva duresa i tot plegat. Mentre xerrem apareix en Guido Koala, vaig coincidir amb ell a la sortida de les 24 hores de Cap de Creus, doncs a l’arribada em va treure una mica més de tres hores i quart, així que no el vaig pas veure.
Cap a les vuit baixem a Berga per fer-hi una passejada i veure el partit del Barça tot sopant. Parlem de la cursa i de l’alegria que va tenir l’equip de suport en assabentar-se del meu abandonament, ja us deia que van patir més ells que jo. En acabat del patit, victòria agònica del Barça, no absenta de polèmica, contra el Sevilla, copeta i a dormir.
A les set del matí em llevo i pujo a Bagà a buscar la bossa que havia deixat a Prats, mentre la busquen pregunto quanta gent ha arribat, em diuen uns 230, només falta una horeta per arribar a les nou i trobo que és una xifra molt baixa, al preguntar-li quanta gent queda per arribar em contesta amb un punt de mala llet que uns altres 230, més tard vaig entendre el perquè d’aquesta mala llet. No troben la meva bossa, li havia caigut el número, al final apareix entre les 8 o 10 que no en portaven. Recullo i cap avall.
En arribar la Sílvia em pregunta si me n’he assabentat, jo li dic de què, que de matinada una corredora ha perdut la vida durant la cursa. Quin pal, buff, no tinc gaire paraules, tot i no conèixer-la de res, em fa més mal que qualsevol de les morts de gent coneguda que hi ha hagut a muntanya aquest estiu. Em diu que a dos quarts d’onze es farà un minut de silenci a la Plaça Porxada, en comptes de l’entrega de premis. Tal i com vaig piular, “Avui hi ha poques ganes d’anar a la Plaça Porxada de Bagà, però hi serem”, mai agrada ni ve de gust fer aquestes coses.
En arribar prenem un cafetó, no tenim temps d’esmorzar, ja ho farem més tard, anem tirant cap a la plaça, poc a poc es va omplint, les cares de la gent son un poema, tothom hagués preferit ser-hi per altres raons, no és un moment per celebrar res.
Ens sumem a les mostres de suport per als familiars, companys/companyes i amics/amigues de la 3a.
